Com ser biòleg i no morir en l’intent: entrevista-reportatge al col·legiat Javier Guallart

Sóc Javier Guallart. Nascut a València el 1964. Llicenciat en Ciències Biològiques (com a zoòleg) per la Universitat de València el 1988 i doctorat en la mateixa el 1998. En acabar aquest últim any, em podria haver definit com a biòleg marí especialista en taurons de profunditat.

Com a cosa personal, diré que fins a 3 mesos abans d’iniciar els estudis universitaris jo pensava dedicar-me a l’electrònica. I quan, després d’un canvi de rumb sobtat vaig entrar en la facultat, la meua passió eren els insectes d’aigua dolça (i sobretot fotografiar-los, ací ix la vena paterna). En la universitat vaig passar per aprenentatges (no formals, quasi els millors) en ornitologia, botànica i unes quantes coses més. I vaig acabar en biologia marina per raons molt llargues d’explicar ací. Reconec que en part el tema no era el més important per a mi sinó una pulsió antiga, que es pot resumir com: “treballar per a solucionar problemes”. Algú em va donar una oportunitat i les circumstàncies van anar marcant molts dels meus passos. Després de la meua tesi de doctorat i una mica més de 20 anys d’experiència professional, fonamentalment com a professional autònom, ara mateix les meues temàtiques professionals són la investigació, la docència i la divulgació científica. També puc dir que els meus temes principals d’estudi científic són alguns taurons de profunditat mediterranis (ací estan els Centrophorus) i un mol·lusc marí estrictament protegit com és la llepassa ferruginosa (Patella ferruginea). Algú pot plantejar-se, ictiòleg o malacòleg?

Bé, a part del ja comentat abans, en la mesura del possible procure ser un “solucionador de problemes” i em presente últimament com un “investigador independent”. Abans usava el terme “consultor ambiental”, que sembla més habitual. Però no, en realitat, des de la finalització del meu doctorat he realitzat en aquestes dues dècades treballs mitjançant contractes que podrien considerar-se una “consultoria”, però que crec no tenen res a desmeréixer en rigor i profunditat (i al publicat em remet) a estudis científics de centres d’investigació prestigiosos. Sí, un “investigador independent” és una figura inusual a Espanya; encara que no en altres països. He treballat per a més d’un Ministeri, per al CSIC, per a empreses públiques, per a diverses Universitats, Confraries de Pescadors i algunes ONGs. I amb tot el respecte i afecte als investigadors institucionals, considere que no competim (de fet, col·labore i publique amb molts d’ells, en diversos temes, constituint sovint xicotets equips més o menys informals) i que fa falta que es diversifique això de la investigació (pública, privada, independent, mixta…) al nostre país. Però que s’investigue, per favor.

A més jo diria que en aquestes dues dècades m’he bolcat més en la “versatilitat” que en la “hiperespecialització. He treballat en temes prou variats. Com deia, entre ells destaque la llepassa ferruginosa, Patella ferruginea, un mol·lusc mediterrani catalogat com “en perill d’extinció”, un quasi desconegut “linx invertebrat, discret però tossut”, Això va ser possible per circumstàncies que m’han permés estar treballant periòdicament durant més de 15 anys a la illes Chafarinas, un paradís i laboratori natural per a aquesta espècie i un enclavament on s’aprén de tot, entre altres coses a ser logista i illenc. Però també he fet moltes tasques en vaixells pesquers, en els quals he aprés de coses corretjoses i també d’alguns dels millors aspectes de la mar per a la gent que la viu diàriament. També he sigut professor d’universitat quasi 10 anys, topògraf, divulgador científic en instituts, formador de professors de secundària,… i alguna coseta més. Els dos últims anys he tingut el privilegi de treballar diversos mesos en un projecte “Life” a Itàlia sobre Patella ferruginea, amb un equip molt bo i fins m’he atrevit a donar alguna conferència en la Universitat de Gènova en un curiós “itagnolo”; però sembla que va agradar.

I per a què servim els biòlegs?

Quan es parla de la importància social dels biòlegs és comú que els periodistes se centren en el “sector sanitari”. Jo em rebel·le contra això. De manera clàssica es parla que hi ha biòlegs “de bata” (de laboratori) i “de bota” (de camp). Jo, amb la meua vena pesquera-marina hauria de ser de bota (sobretot d’aigua, en pesquers) o d’escarpins de neopré (quan et tires a la mar; o quan saltes entre les roques litorals estudiant llepasses); però gran part dels descobriments dels quals em sent més orgullós els he fets, després de molta faena en el camp, conjugant-los amb tasques de laboratori. “Bota” i “bata”. També, parlant amb “els meus” estudiants els he insistit que en entrar jo pensava que aquesta era una “carrera” de ciències, però que al final vaig descobrir que per a ser professional havia de ser un 50-50 ciències-lletres. Per exemple, comptar peixos o ocells no és fàcil, cal estar ahí, conéixer la metodologia i saber identificar-los. Però que en realitat, si a mi m’han arribat a pagar bastant bé era per “saber el perquè” d’aquesta metodologia, quan canviar-la si alguna cosa no quadrava i, sobretot, al final, ser capaç de sintetitzar i escriure no només resultats en gràfiques espectaculars sinó presentar “Conclusions i recomanacions” clares, numerades i estar disposat a defensar-les. Observar, actuar, registrar, analitzar… però llegir i escriure. La biologia és un camp molt ampli. Jo posseïsc bastants coneixements d’alguns pocs temes. I si parlem del que pot ser la meua especialitat, zoologia bàsica d’algunes espècies concretes d’interés… no tinc cap objecció a considerar-me tan qualificat i rellevant com un neurocirurgià, un astrofísic o… [x] (ací en la [x] que cadascú trie el seu científic favorit).

Modestament, em sent bastant orgullós d’algunes de les meues aportacions a la ciència. Per exemple, una d’elles, va permetre avançar molt en la comprensió de la manera de reproducció de la llepassa Patella ferruginea. I això es va aconseguir no amb tecnologies molt sofisticades… sinó mitjançant tasques bàsiques que, això sí, van requerir bastant imaginació, obstinació, paciència, una mica de tècnica, logística, enginy…. Algú pot dir que no és important conéixer el cicle vital d’un mol·lusc marí greument amenaçat: després de bastants anys de seguiment es va concloure que madura a determinada talla i a determinada edat, que pot canviar de sexe i que ho fa no només en un sentit (mascle a femella, una cosa previsible en alguns gasteròpodes marins) sinó també a l’inrevés (de femella a mascle): quasi sorprenent! Bé, aquesta seria una opinió. Les comparacions sempre són perilloses… però tal vegada si parlàrem de comprendre la biologia d’unes rates penades o uns pangolins podríem considerar que això és important… encara que egoistament siga només per a entendre què fer quan tal vegada es descobreix que poden ser vectors d’alguns virus que ens afecten.

A bou passat tothom busca un especialista que explique les coses. Però els especialistes tarden molts anys a formar-se i crear una línia forta de treball.

I ací ja no em resistisc a indicar la meua opinió que la “ciència bàsica” és fonamental. Quan es parla de retallades de ciència, recordem a part d’altres coses (molt importants) la “ciència bàsica” per a conéixer l’entorn. I l’entorn no és només on ens movem quotidianament, sinó el conjunt del medi natural. I necessitem “ciència”. No sols de taurons o de llepasses. Astrofísica, botànica, arqueologia, antropologia, historiografia,… i mil coses més que algun col·lega (fins i tot algun veí) em retraurà.

La meua modesta aportació a tot això és la que és. Forme part del “Shark Specialist Group” de l’IUCN. També sóc membre del Grup de Treball de Patella ferruginea, que va elaborar la primera Estratègia per a la conservació a Espanya d’una espècie marina (i encara seguim en això, puc afirmar que ací la conservació requereix no estar disposat a cedir res). També animat per alguns estudiants apassionats pels elasmobranquis vaig constituir un grup de treball, L’Elasmogrup, que no és una associació sinó un col·lectiu en què ajuntar iniciatives de molta gent en l’estudi i la conservació de taurons i espècies afins de les nostres costes.

Crec que treballar en grups, com el que pot representar el Col·legi Oficial de Biòlegs, presenta grans avantatges, encara que sens dubte no sempre siga fàcil. Així i tot crec que es podrien millorar algunes coses, com la creació de més comissions de treball específiques (i que la gent les veja com una sinergia i no com una competència entre professionals) o augmentar l’abast de la seua activitat (p. ex. crec que el Col·legi podria tindre més presència entre els estudiants encara no graduats, no sols a nivell informatiu sinó aportant-los eines que veritablement els preparen per a la seua futura activitat professional, cosa que sovint a les universitats quasi se’ls oblida). Així i tot crec que aquestes millores han de procedir tant dels equips directius del Col·legi com de la participació més activa dels propis col·legiats.

Què he fet durant la quarantena?

Entre tantes coses, la meua xicoteta “contribució pública” al confinament va ser la d’organitzar una sèrie de xarrades-reunions online amb el títol “Más tibus y menos virus”. Que ningú les busque en internet perquè no les trobarà: eren reunions de gent, que hagueren perdut frescor si s’hagueren gravat i difós com a material didàctic. Al llarg d’11 “sessions en viu i en directe”, ens vam ajuntar gent que al final van incloure 8 països i a Espanya 11 Comunitats Autònomes, per a parlar de taurons mediterranis. Crec que vam aconseguir crear un gran ambient entre la gent i en alguns moments vam aconseguir oblidar-nos del confinament… La reclusió també ha servit per a acabar publicacions pendents i preparar alguns projectes i plans per a un pròxim-mig-llarg termini. Ja veurem. És el que té ser biòleg, intentar solucionar problemes “i no morir en l’intent”.

Top