Una vegada extingit l’incendi de Llutxent, fins ara el més gran i devastador de l’estiu, hem pogut llegir tot una allau d’opinions i judicis en mitjans de comunicació i xarxes socials, la majoria centrades en l’absència o la precarietat de les mesures de prevenció per part de les diferents administracions. Es tracta de crítiques que provenen en la majoria dels casos de la legítima desesperació que ha patit la societat en comprovar l’efecte de l’incendi no només al bosc, sinó també sobre moltes de les urbanitzacions que estaven en contacte amb la zona cremada. S’ha constatat sobradament l’existència de danys materials de molta consideració, però, afortunadament, no hem de lamentar cap desgràcia personal que, vista la intensitat dels efectes, podria haver sigut fatal.
Els valencians comprovem any rere any la persistència dels incendis forestals que de cap manera podem considerar casual. Les fonts d’ignició són evitables (les imprudències i els actes de piromania). Però hem d’afegir les condicions climàtiques del nostre territori que no són cap novetat, amb independència dels efectes del canvi climàtic. Ningú dubta, a més, que la nostra vegetació és molt inflamable i ho és més encara en els períodes més secs i càlids i, per tant, els incendis forestals són una contingència, és a dir, cal acceptar que els incendis no sempre es poden evitar i en tindrem sempre en major o menor mesura.
Tot açò la societat valenciana ho ha compensat amb una capacitat d’extinció que, malgrat el que puga semblar, és excepcional per la seua eficiència: almenys tres quartes parts dels incendis cremen poc més d’una hectàrea (1,2 hectàrees, 12.000 metres quadrats) i la mitjana ni tan sols arriba a les 28 ha (l’incendi de Llutxent n’ha cremat més de 3000 hectàrees i el de Cortes de Pallás de 2012 en va cremar quasi 29000).
Com a biòlegs que som, no tenim cap dubte respecte al valor dels ecosistemes forestals per al paisatge, la biodiversitat, la infiltració d’aigua als aqüífers subterranis o la fixació de carboni, que són serveis ambientals que la nostra societat i també la humanitat en general necessita. Aquests, òbviament, impliquen la seua conservació en les millors condicions.
De fet, la pràctica desaparició del mosaic agrari-forestal en bona part del territori, particularment greu al litoral i prelitoral, ha afavorit el desenvolupament de grans masses contínues on els conreus i les pastures han desaparegut i on l’extinció immediata no es pot abordar amb garanties. Aquesta situació, a més, està agreujada pels criteris d’ordenació territorial i absència de mesures de prevenció que hem patit les darreres dècades, especialment a llocs on són imprescindibles, com poden ser els límits de les urbanitzacions consolidades de qualsevol grandària. Viure vora el bosc té un preu que no sempre es vol assumir, que és l’absoluta necessitat de prevenir l’inici del foc i els seus efectes vora les cases. En aquest sentit, el nostre Col.legi, en compareixença a les Corts Valencianes, va demanar que la nova Lotup contemplara, entre altres mesures correctores, la necessitat de redacció de mesures de prevenció d’incendis als denominats ‘Nuclis de Prevenció d’Impactes’, les quals pretenen ser la solució a les urbanitzacions que encara hui estan fora de l’ordenació urbanística.
També sabem que l’administració competent té en l’actualitat una intenció clara de prevenir els incendis, de la qual va sorgir la nova Direcció General de Prevenció d’Incendis Forestals que ja du 3 anys funcionant amb certa precarietat de recursos econòmics i també humans, però que, si a base de voluntat política es potència adequadament, podrà donar resultats ben visibles a mitjà termini.
És necessari que tots els municipis amb sòl forestal tinguen plans de prevenció coherents i eficients i, sobretot, perfectament consistents amb la conservació dels ecosistemes forestals, el seu correcte funcionament i els beneficis ambientals que ens en donen. És imprescindible que tots els municipis tinguen posats en marxa aquests plans de prevenció, els complisquen i els facen complir, fent ús de mesures de les ordenances municipals i de les mesures coercitives que siguen necessàries. És menester reactivar tant com es puga l’economia rural, no ens cansarem de repetir-ho: cal que el territori recupere la ramaderia i l’agricultura tradicionals en la mesura del possible.
Per descomptat, per arribar a aquest punt calen diners públics, molts, i s’hauran de fer esforços seriosos per a obtenir més finançament i possiblement detraure diners d’altres partides no estratègiques.
Però, per damunt de tot, caldria deixar el bosc fora de determinats jocs polítics i buscar un consens social que ens ajude al fet que els incendis, que estaran ací sempre, es donen en la menor quantitat i que causen el menor perjudici al medi natural, als béns i, per damunt de tot, a les persones.
