El biòleg Antonio Vizcaíno Matarredona, que durant molts anys va ser director del Servici Devesa-Albufera de l’Ajuntament de València i una de les figures claus vinculades a la recuperació de la Devesa, ha mort hui. Els qui ho van conéixer destaquen el seu coneixement directe del territori i la seua capacitat per a gestionar un espai complex, sotmés a pressions molt diverses i amb múltiples actors implicats.

L’article que reproduïm a continuació és el resultat d’una entrevista que vam mantindre amb ell el 20 de setembre de 2016 amb motiu de la publicació d’un llibre dedicat als 30 anys de la declaració del parc natural de l’Albufera: Trenta anys, trenta mirades. Parc Natural de l’Albufera, 1986-2016 (Edicions 96 / Fundació Assut). En ella, Vizcaíno repassava els inicis de la protecció de la Devesa i l’Albufera, els conflictes d’aquells primers anys i alguns dels reptes ambientals que, encara hui, continuen marcant el futur d’este espai.

Antonio Vizcaíno, el guardià de la Devesa

Els començaments van ser durs. Alguns, als qui degueren molestar les primeres mesures adoptades per l’equip del Servei Devesa-Albufera, com la del tancament al trànsit del vial interior de la Devesa, van provocar un incendi en la pinada, van cremar l’embarcador municipal de la Mata del Fang i fins i tot van atacar la seu de l’oficina, on es va botar foc a la biblioteca. Hi deixaven pintades amenaçadores: «El millor biòleg és un biòleg mort» i coses per l’estil. Li van punxar les rodes del cotxe en més d’una ocasió. A partir d’aquells fets, molta gent devia figurar-se els biòlegs amb cua, banyes i trident.

I Antonio Vizcaíno és biòleg, especialitzat en botànica. Excepte un interval de tres anys, en què va ser relegat del càrrec, és des de 1995 cap del Servei Devesa-Albufera de l’Ajuntament de València. No obstant açò, ha treballat en aquesta oficina des de la seua creació l’any 1981, al principi com a monitor, guiant itineraris per a escolars, després com a tècnic mitjà i després com a biòleg, per oposició. La seua relació amb l’Albufera es va iniciar una mica abans, quan Guillermo de Felipe, amb el qual treballava realitzant projectes d’ordenació del territori, li va proposar desenvolupar el capítol sobre flora i vegetació corresponent als Estudios previos para la ordenación del monte de la Dehesa del Saler.

Malgrat aquell parèntesi, diversos dels entrevistats en aquest llibre coincideixen a valorar l’habilitat de Vizcaíno per a bregar amb els responsables polítics d’aquest servei municipal. Per descomptat, sembla un home tranquil. Parla amb pausa i no ha perdut l’accent de la seua Villena natal. Es lleva importància: «He de dir que tots els polítics amb els quals he treballat, barallant-me més o menys i amb més o menys aportació de diners, tots, tenien molt clar que calia protegir aquest espai. Les reivindicacions i les victòries dels anys setanta havien calat i ningú les ha discutides mai». Diversos dels protagonistes d’aquest llibre coincideixen també a destacar el bon treball que ha fet l’oficina per la recuperació i la conservació de l’ecosistema i el paisatge de la Devesa. Bona part del mèrit és seu.

La Devesa de l’Albufera és la barra sorrenca litoral que s’estén entre la llacuna i el mar, un paradís natural que va estar a punt de sucumbir sota la rajola del desenvolupisme. És també el lloc on cada matí, des de la vora de la platja, Vizcaíno fotografia l’eixida del sol. No perd la sorpresa per aquest paisatge. Matina per afició i per estar una mica pendent d’aquest tros de terra, i de mar, que sent com a propi, una dedicació que el treball de despatx no sempre li permet.

Li preguntem per la Devesa i per l’Albufera, solament per la llacuna, els dos espais de titularitat municipal la gestió de la qual correspon a l’oficina. Ens explica que han centrat els seus esforços en la primera, perquè en la llacuna i en les mates poc es pot fer —excepte treballs de manteniment i conservació— mentre l’aigua que hi arriba no siga de bona qualitat. I ací, ja que parlem de les mates, fem un incís sobre la seua gestió: malgrat que hi ha qui advoca a favor de les cremes controlades en el canyissar perquè la vegetació rebrote i arrele amb més força, Vizcaíno ha constatat que aquesta pràctica —perfectament acceptable en una altra època, quan hi havia un aprofitament econòmic del canyís i la bova— perjudica les espècies de flora que no toleren l’augment de la salinitat del sòl que provoca el foc. «En tot cas —diu—, és un assumpte les implicacions del qual en l’ecosistema mereixerien un estudi més detallat i a llarg termini».

Ens parla de les grans actuacions de regeneració en el front litoral: «Els projectes Life són les fites, les que han donat prestigi internacional al servei. Era la primera vegada que s’escometia una restauració dunar a Europa afavorida per un organisme oficial i de forma modèlica. Fins llavors, en algunes zones de l’Atlàntic i el Mediterrani, podria haver-hi hagut experiències de reposició d’arena i revegetació amb ammophilas, però nosaltres contemplem des del principi la recuperació de tota la biocenosi pròpia de l’ecosistema: la vegetació de sobrevent, de sotavent i de la cresta de les dunes».

En referir-se al conjunt del parc natural, destaca la lenta millora en la qualitat de l’aigua i hi manifesta alguna inquietud. L’inquieta, per exemple, la presència creixent de visitants en la Devesa i en la llacuna de l’Albufera, i, ja que són zones de molt fàcil accés, especialment sensibles a la pressió humana, reconeix la dificultat de gestionar-ne l’ús públic i concretar normatives. El preocupa també la regressió del litoral i l’avanç del mar, i pensa que cal estar preparats per al que puga passar: «Abans que oposar-nos als canvis o negar-los, faríem millor de veure’ls venir i preparar-nos per a adaptar-nos a ells».

I diu que segueix havent-hi unes diferències molt notables entre els usuaris i els gestors del parc; que açò ocorre, per exemple, en el cas del tractament de la palla de l’arròs, un problema per al qual l’Administració no ha aconseguit prendre mesures que satisfacen totes les parts implicades: «A diferència d’altres llocs, ací encara no existeix un consens social sòlid a favor del parc, de l’interès general, de la millora de la qualitat de vida. No obstant açò, estic convençut que l’hi haurà en un futur. Deixarem d’anar cadascú a la nostra i entendrem que no es tracta que uns guanyem i uns altres perdem, sinó que tots guanyem, que guanye sempre el parc natural».