El COBCV, continuant amb el tractament de la gestió de l’Administració en el referent a incendis forestals, ha publicat el següent comunicat:
LA MUNTANYA VALENCIANA I ELS INCENDIS FORESTALS
Els grans incendis d’aquest estiu (Carcaixent, Bolbaite, Serra d’Espadà, etc.) no són casuals. Açò prové d’una situació d’abandonament, conseqüència directa d’una gestió inadequada durant les últimes dècades. Aquesta gestió inapropiada no només prové de la manca d’accions efectives sobre el bosc, sinó també del total col·lapse de l’agricultura i ramaderia a la muntanya valenciana. De fet, hem perdut els beneficis que sobre la vegetació, la biodiversitat i el paisatge ha tingut l’activitat agropecuària durant segles i que, de passada, ha limitat el risc de grans incendis forestals. Actualment, la nostra muntanya està plena de conreus de secà abandonats i falten ramats per mantenir les pastures i obrir la vegetació. Mentrestant la despoblació avança per la falta d’oportunitats i serveis bàsics al medi rural. Per tant, l’existència de grans incendis forestals ens obliga a fer grans inversions en extinció, que paradoxalment s’han de desviar de les accions directes de prevenció i, d’alguna forma també, del suport al sector agropecuari més relacionat amb la muntanya. El repte a mitjà i llarg termini és revertir aquesta tendència, és a dir, s’ha d’invertir en prevenció per disminuir progressivament les enormes despeses de l’extinció. La idea és simple, però gens fàcil d’executar. De fet, serà impossible sense una bona dosi de convicció per part dels responsables de la Conselleria competent i, per descomptat, del Consell en general.
La Consellera ha de tenir entre les seues prioritats revitalitzar les activitats econòmiques vinculades a la muntanya per tractar de recuperar paisatges en mosaic: conreus, pastures i bosc. Per aquesta mena de paisatges els incendis avancen amb més dificultat i se’ls pot fer front amb esforços raonables i amb poc perill per a aquells que les assumeixen. Però, per a açò, calen persones que troben en l’agricultura i la ramaderia una forma digna de guanyar-se la vida i açò difícilment serà possible sense un suport molt decidit. Les contrapartides són la creació d’ocupació directa, la revitalització d’un sector i la recuperació d’un paisatge i una vegetació molt menys favorable als grans incendis.
Evidentment, també és necessari fer tasques directes de prevenció sobre el bosc i tasques de maneig de les àrees cremades. Ara per ara és necessari fer desbrossaments i aclarides i obrir franges vora les pistes que puguen fer possible l’extinció donat el cas. També cal evitar la massiva proliferació de pins i altres espècies piròfites a les zones cremades, que dóna lloc a masses massa denses en molt pocs anys. No dubtem, aleshores, que siga imprescindible culminar la redacció de l’anomenada “Estrategia Valenciana para la Prevención de Incendios Forestales y Adaptación al Cambio Climático”, de la qual se n’haurien d’extreure directrius claríssimes. Això caldrà particularitzar-ho en plans zonals que contemplen tots els condicionants locals, siguen econòmics, socials o relacionats amb la conservació i promoció del paisatge i la biodiversitat.
El repte del Consell i, per tant d’Elena Cebrián, és revertir a mitjà i llarg termini aquesta situació i posar a funcionar mecanismes per a fomentar el sector primari més vinculat al bosc. No obstant això, de cap manera pensem que siga un repte fàcil i sabem que no podrà assolir-se en poc temps, però cal començar a seure’n les bases immediatament. Malauradament, l’alternativa és molt clara: tindrem grans incendis indefinidament i les comarques i pobles de muntanya continuaran abocats a la ruïna econòmica i el despoblament.
