Des del Consell General de Col·legis Oficials de Biòlegs volem donar un senyal d’alarma en relació a la professionalitat amb la qual s’estan portant estudis i treballs relacionats amb la biodiversitat, en aquest cas amb la fauna silvestre destinada a la caça, en el que hauria de ser un aprofitament regulat dels recursos naturals.
Dues sentències del Tribunal Superior de Justícia de Castella i Lleó, de data 17 de maig de 2017 i 21 de febrer de 2018, anul·len preceptes normatius en l’àmbit Autonòmic relacionats amb les espècies cinegètiques i les caçables, generant un sense nombre de notícies entre les quals destaca “la prohibició de la caça a Castella i Lleó”, moltes d’elles interessades i en la seua major part sense enfocar la base del problema.
En totes dues sentències es qüestiona l’absència de criteris cientificotècnics per a establir quines espècies han de considerar-se cinegètiques i quines han de formar part de les ordres anuals com a espècies caçables, al que caldria afegir la falta de professionalitat dels plans cinegètics que haurien de fonamentar l’exercici de la caça en cada vedat, i no caure en la fal·làcia de reiterar una vegada i una altra els mateixos estudis faunístics.
Determinades notícies s’encarreguen de polemitzar amb les sentències i les culpen que “no tenen fonament tècnic”, quan en realitat els magistrats el que fan és impartir justícia amb base en la legislació i normativa vigents i en peritatges realitzats per professionals competents en la matèria, oblidant que les males pràctiques estan precisament en la inadequada aplicació de raonaments tècnics a l’hora de protegir la biodiversitat. Aquest problema no se solucionarà si es tornen a aplicar modificacions normatives i legislatives des de les Administracions Autonòmiques obviant els problemes de fons que en realitat han d’atallar-se.
Si l’estat actual de les poblacions subjectes a aprofitament cinegètic és important, no ho és menys el dels hàbitats en els quals viuen, i aqueixa visió conjunta dels ecosistemes comprovem que s’està desvirtuant des d’enfocaments immersos en activitats sectorials, en comportaments ideològics o, en altres ocasions, en escrits i anàlisis exercides per afeccionats, pels mateixos caçadors o per professionals ancorats en escenaris del passat, que no fan més que enterbolir les sensacions de patrimoni natural que en realitat es tenen des del medi rural.
Les Directives 2009/147/CE i 92/43/CEE relatives a la conservació dels ocells silvestres i dels hàbitats naturals i de la fauna i flora silvestres, estableixen en l’àmbit europeu mesures de conservació per a determinades espècies sobre les quals els països membres, com Espanya, han d’incorporar la regulació que permeta la caça d’alguna d’elles, però sempre amb les garanties necessàries perquè no es pose en perill la supervivència de les seues poblacions.
Els estudis necessaris per a determinar les espècies cinegètiques han d’estar actualitzats, per a complir amb l’adequada conservació, gestió i maneig de la fauna silvestre; han de contemplar la situació d’espècies amb poblacions desequilibrades com els ungulats associats a la caça major, amb l’exemple de poblacions sobreabundants com el senglar; distingir entre els ocells les espècies migratòries, a vegades les amenaces provenen d’altres territoris dels quals depenen i sobre els quals no es té capacitat de regulació; i centrar en major mesura els estudis en les espècies residents, que com el conill o la perdiu roja té una gran importància en la cadena alimentària dels nostres ecosistemes.
No es tracta de prohibir la caça, per a determinades espècies suposa una regulació de les seues poblacions; tampoc de ser permissiu en la seua pràctica, hem d’aplicar el principi de deixar en mans de professionals competents temes que afecten el nostre patrimoni natural, igual que succeeix en altres activitats.
La nostra pràctica professional en la protecció del medi ambient i la conservació i gestió de la biodiversitat, avalada en els àmbits científics i tècnics i supervisada pels col·legis oficials de biòlegs, ens permeten oferir a la societat els nostres serveis i establir llits de conciliació i col·laboració amb les Administracions Públiques en llaures a introduir una regulació adequada en un més dels problemes greus i alarmants que presenta la biodiversitat.
Va sent hora d’incorporar canvis en les metodologies que s’apliquen per les Administracions per a gestionar activitats com la caça, sense posar en risc la pèrdua de la biodiversitat, un dels problemes de major envergadura amb els quals ens enfrontem; es tracta de centrar els problemes i assignar les diferents tasques als professionals que s’han especialitzat per a realitzar-les i dels quals existeixen nombrosos centres d’investigació, Universitats i pràctica habitual en l’elaboració de plans cinegètics. A més, en aquest canvi de paradigma hauria de complir una labor primordial l’Administració Estatal, aportant un tractament i criteris comuns per al conjunt del territori espanyol.
