“El progrés i el desenvolupament són impossibles si seguim fent les coses tal com sempre s’han fet”, afirmava el filòsof nord-americà Wayne Dyer. Segur que no estaria pensant en incendis forestals mentre l’escrivia, però a nosaltres ens ofereix una oportunitat per a observar des d’altre punt de vista el que fem, i també el que no fem, en gestió forestal.
Que cada estiu hàgem d’assistir a les mateixes escenes de foc i destrucció, i a les mateixes declaracions de polítics i experts, és un indici de què, probablement, no hem canviat (substancialment) la forma de fer les coses. Els estius es converteixen en un sorollós plató mediàtic, fins que arriba la tardor. Aleshores, les primeres pluges s’emporten les cendres encara calentes i, amb elles, el ressò d’aquelles declaracions. La quietud s’imposa, fins al pròxim estiu.
Així és que, sí, la reflexió de Dyer ens pot donar la clau, almenys una de les claus, per a superar aquest peculiar dia de la marmota forestal. Si invertim el seu enunciat, encara resulta més clarificador: si no progressem com voldríem, és perquè seguim fent les coses com sempre les hem fet? No seria just negar un cert avanç en la gestió política de la prevenció, però resulta encara insuficient.
Per a poder avançar necessitem, primer que res, un debat productiu, necessàriament multidisciplinari, perquè plurals en són també les causes dels incendis i les concepcions del bosc. I sí, tots sabem que tots ho saben. Una altra cosa, però, és assumir-ho en la pràctica i estar disposats a acceptar cessions i renunciar a corporativismes a canvi de trobar consensos ferms que ajuden a la presa de decisions.
Un d’eixos consensos bàsics ha de ser que el canvi climàtic ha vingut per a quedar-se i canviar-ho tot (o quasi). L’augment de la temperatura mitjana, l’accentuació dels episodis extrems i de la sequera obren un escenari encara no prou conegut. Però el que anem sabent no és massa alentidor. Per exemple, que amb uns nivells de CO2 atmosfèric tan alts les nostres plantes produiran més biomassa i això incrementa el risc. Seria erroni seguir plantejant estratègies forestals que no hagen interioritzat plenament esta realitat.
I altre, que si el canvi climàtic agreuja els efectes dels actuals patrons d’ignició i de la continuïtat de la massa forestal, afavorint l’aparició dels incendis i fent-los extremadament difícil de controlar, serà prioritari actuar sobre estos dos factors.
Els incendis de sexta generació com els de Califòrnia, Austràlia o el de Navalacruz (Àvila), que des que es va iniciar el 14 d’agost ha devorat prop de 22.000 hectàrees, són colossos implacables davant els quals l’extraordinari treball dels mitjans d’extinció poc pot fer i, en veritat, la millor forma d’apagar-los és i ha de ser evitar que es produïsquen.
És això que tantes vegades hem escoltat de les nostres administracions, que cal més prevenció i que el foc s’ha d’apagar en hivern. I compartim plenament esta visió. El problema, però, és que els fets apunten en altra direcció, per exemple que a Espanya es destinen molts més recursos a extinció que a prevenció, aproximadament en una relació de 3 a 1 en el millor dels casos.
Deixem per un moment esta línia i parlem del Principi de Pareto que, procedent de l’economia, s’aplica en una gran varietat de sectors com l’empresa i la gestió de recursos humans. El principi ve a dir-nos que el 80% dels resultats s’han d’obtenir del 20% dels esforços. Des d’esta perspectiva, la prevenció torna a ser l’eix al qual hauríem de donar-li preferència, perquè és on la relació benefici/inversió és major.
Ara bé, primer haurem de decidir quin és el nostre objectiu. I, no per aparentment obvia, és una qüestió menor. De fet, és nuclear i té molt a veure amb l’apel·lació que féiem al consens i generositat. Què entenem per bosc, quin és el principal servei que esperem dels boscos i com ens hem de relacionar amb ells no és una realitat unívoca sinó que admet diferents visions, totes elles legítimes però no totes elles equivalents.
Des del nostre punt de vista, el bosc s’ha d’entendre i gestionar atenent principalment al seu paper com a proveïdor de serveis ecosistèmics i com a recurs de biodiversitat, dos aspectes essencials per a la sostenibilitat i amplament reconeguts en la comunitat científica i en la política europea. A partir d’ací, haurem de decidir on intervenim, com i amb quina prioritat, però eixos dos aspectes han de marcar els límits.
La primera intervenció, lògicament, hauria d’anar dirigida a actuar sobre l’origen dels incendis, que és com dir actuar sobre les causes humanes, ja que són les responsables de la major part d’incendis. I dins d’elles, les negligències, fonamentalment en la zona de contacte entre boscos i zones urbanes i entre boscos i medi rural. Impulsar definitivament la implantació (efectiva i eficient) de plans locals de crema o d’instruments de prevenció específics per a la interfase urbana-forestal és un primer però fonamental pas, junt amb altres accions que contribuïsquen a donar una solució alternativa a la crema de restes agrícoles i una continuada labor de conscienciació i divulgació.
Paral·lelament, és urgent gestionar la composició i estructura de les masses forestals, però sobretot la seua continuïtat espacial. Si les tradicionals explotacions ramaderes i agrícoles arrelades al nostre territori proveïen un paisatge en mosaic que creava línies de discontinuïtat, ara, amb el despoblament i el consegüent abandonament de terres, assistim a un procés de reforestació espontani que esborra eixes línies i crea condicions que fan que els incendis, una vegada iniciats, acaben deixant extenses àrees dels nostres paisatges desolats i una població local que en patirà, també, les seues conseqüències socials i econòmiques.
La prevenció és menys costosa econòmicament i ambientalment que l’extinció, però necessita recursos, més que els destinats actualment, i també polítiques decidides. Els pressupostos públics i la planificació són la prova de foc per a les declaracions i voluntats polítiques. I la capacitat de consensuar com s’implementen les actuacions sobre la vegetació i el territori són el repte al qual hem de ser capaços de donar una resposta adequada els gestors, enginyers, científics i la resta de sectors implicats. I, en els dos casos, seria desitjable no perdre més temps. Un altre estiu amb més declaracions que avanços seria realment dur!
Joan F. Aguado Sáez
Representant del Col·legi Oficial de Biòlegs de la Comunitat Valenciana a la Mesa Forestal Valenciana
